|
CONTAINER 2006/07 Adéu, matèria, adéu (O "Esse est percipi") |
|
"Hi ha algunes veritats que són tan properes a la ment i que li són tan òbvies, que un home tan sols necessita obrir els ulls per tal de veure-les. D´aquestes, n´hi ha una de suma importància, a saber: que […] tots aquests cossos que componen la poderosa estructura del món no tenen una subsistència independent de la ment, i que el seu ésser consisteix en ésser percebuts o coneguts." George Berkeley (Kilkenny, 1685 - Oxford, 1753) |
|
El subtítol dels "Tres diàlegs entre Hylas i Philonous" (1713) aquí citats del bisbe de Cloyne diu així: "La intenció del qual és demostrar clarament la realitat i perfecció del coneixement humà, la naturalesa incorpòria de l´ànima i la providència immediata d´una Deïtat, en oposició a escèptics i ateus; i també iniciar un mètode que converteixi les ciències en més fàcils, útils i concises." Uns postulats lacònicament formulats però que contenen, en essència, uns principis que avui, malgrat el descrèdit que pot tenir el pensament de Berkeley o, si més no, la poca importància que se li dóna, gaudeixen (per poc que s'hi pensi) de sorprenent actualitat. No cal forçar gaire el pensament del filòsof de Kilkenny per adonar-nos de que en l'art contemporani, progressivament desmaterialitzat en benefici d'una major conceptualització o, en especial, del net art (entès com a paradigma d'art no matèric, és a dir, d'art virtual), hi ha quelcom molt proper a allò que podríem anomenar una apologia de la percepció entesa com a activitat netament mental oposada a la materialitat del món. La formulació que fa Berkeley d'aquest principi (o, si ho preferim, estat de la qüestió) és que "Esse est percipi" (Ésser és ser percebut), és a dir, que les coses només existeixen en tant que són percebudes/perceptibles en la ment d´algun subjecte creat o diví. Això suposa el rebuig de les qualitats primàries dels objectes en la mesura que no es concep el món independent de la consciència i s'adopta, en canvi, la via de l´immaterialisme com l´única que ens permet escapar de l´enemic escèptic. Adéu, matèria, adéu, per tant, en la mesura que cada cop resulta més difícil parlar-ne sense ser directament encasellat a les files de l'informalisme o, pitjor encara, acusat de reaccionari en uns temps que semblen aspirar a practicar sexe com els àngels. Mim Juncà Netninots "Sempre he estat un ninotaire". Amb aquesta lacònica afirmació, Mim Juncà de seguida ens indica quina és la distància entre la seva pràctica artística i la realitat: ell en cerca una mena de contraimatge que, a mig camí entre la sàtira caricaturesca i la deformació estilística, el condemna a aquell (fèrtil) espai marginal reservat per a les disciplines mal anomenades "menors". Però Juncà encara es troba instal·lat en una paradoxa més gran: "Dibuixant sobre paper, sempre he tingut la sensació que intentava aturar alguna cosa que, en realitat, es movia. Ara, amb l'animació, em passa just el contrari: intento moure una cosa aturada". La proposta de Juncà es basa en la íntima convicció de que el concepte "realitat" és quelcom que només existeix en la mesura que és pur esdevenir. NET NINOTS és, en aquest sentit, una presa de consciència: Juncà fa temps que ha dit adéu a la matèria; el seu món és virtual com, de fet, qualsevol representació. L'objectiu, en darrera instància, és que ens reconeguem en uns éssers animats que tendeixen a dissoldre's, a desdibuixar-se en microrelats que no sabrem on comencen ni on acaben...
Àlex Nogué Espai recíproc Amb Espai Recíproc, Àlex Nogué dibuixa un mapa anímic a partir de les informacions que un grup de col·laboradors li envia, de manera completament desinteressada, durant un període de temps acotat. Aquest mapa anímic té aparença de constel·lació: cada emoció i cada personatge són una llum que canvia d'intensitat enmig d'un gran espai negre similar a l'univers (visible a la xarxa). Com en les esglèsies, on cada espelma que s'encén vol il·luminar simbòlicament un desig, Nogué proposa reinterpretar aquest codi antic servint-se de noves tecnologies com poden ser els SMS i la possibilitat que t'ofereix internet d'interactuar en temps real. No cal dir que rere la idea de Nogué hi ha la voluntat de veure com en una societat secularitzada les emocions segueixen vindicant un espai, encara que aquest sigui virtual. El seguiment del projecte, així com les reunions amb els participants, configuraren un corpus arxivístic que també forma part del resultat final.
Quico Estivill NO DESTINO DES Negar TOTA possibilitat de futur és negar que hi hagi destí. “DESTINO” conté en forma de falssos prefixe i sufixe una doble negació (“des” i “no”). Una habitació sense finestres no ofereix cap mena de destí al seu inquilí, a no ser, és clar, que decideixi emprendre un viatge mental. Aleshores el destí tindrà a veure amb una forma de representació molt similar a les que se solen donar en les obres d’art (com a mínim en les tradicionals, que són encara la majoria). L’habitació sense finestres és una metáfora del món que s’amaga rere el monitor del teu ordinador. Tu ets la mosca atrapada; les taques de la paret, memòria orgànica, et recorden que ets matèria, per més que persegueixis la representació del món que no saps si existeix més enllà de les parets de la teva cambra-monitor. El verd és el color de les profunditas insalubres d’un pantà d’aigua estancada. La paraula sobreimpresa et recorda que hi ha destí, o desdestí, o simplement que no n’hi ha. Dins l’habitació verdosa sense finestres.
Paco Torres Monsó Des de l'altre costat El que proposa aquest projecte es posar de manifest com aquest fet no està renyit amb la possibilitat d'argumentar com Berkeley: ésser és ser percebut avui més que mai, ara que la visualitat té caràcter de pandèmia i el món s'aplaça en benefici d'una virtualització creixent. La mirada d'una artista com Francesc Torres Monsó, format en els seus orígens en una disciplina clàssica com l'escultura (completament lligada a la matèria i a l'espai) i la seva progressiva adopció d'un llenguatge més conceptual ens pot il·luminar al respecte, més encara si tenim en compte que per a ell és la primera incursió en el món del net art. La ironia, com sol passar en la majoria dels seus treballs, està servida d'entrada. "Des de l'altre costat" és un treball existencial. Es ist in Namen, dass wir denken (és en els noms on pensem), proclamava fa quasi doscents anys el vell Hegel: pensem en els noms de les coses més que no pas en les coses; pensem en la seva representació, pensem en la mesura que disposem de percepcions. Des de l'altre costat, per tant, on la matèria es dissol progressivament per donar pas a…
El comissari. |
|
